'LA ISLA BAJO EL MAR', de ISABEL ALLENDE

Amb el rerafons polític, social i històric de la República Dominicana del segle XVIII, Isabel Allende explica les vivències d'una esclava vinculada a una família de colons d'origen francès.

Des de la particular visió d'aquesta noia, l'autora aconsegueix no tan sols acostar-nos a l'època de les plantacions, de les revoltes i de les diferències de classe, sinó també a l'inquietant món del vudú.

Provinent de l'Àfrica, la jove és hereva d'una sèrie de creences que l'ajuden a tirar endavant. Prega a Erzuli i als seus 'loas', confia en el seu 'ti-bon-ange' i s'allibera amb la dansa. El relat dels fets s'acompanya de les explicacions de la noia: com viu ella els canvis, les situacions, els moments més decisius a la seva vida. Les seves paraules són plenes de desig per la vida i també de resignació, però una resignació forta i confiada.

Allende conjuga amb mestratge els elements antropològics, històrics i literaris elaborant una narració captivadora. Jo he gaudit molt descobrint les arrels d'un culte que va florir a Haití i que se'ns mostra des de la seva perspectiva més natural.

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE

Diumenge passat vaig anar a veure l'exposició Retrats de la Belle Époque a CaixaForum. La mostra alberga obres tan conegudes com La Sargantain de Ramon Casas, entre moltres d'altres que omplen el magnífic edifici modernista on s'ubica el centre.

Els nou àmbits que aplega l'exposició mostren les diverses formes que va anar prenent el gènere, al llarg dels més de quaranta anys en què es va desenvolupar aquest període històric. Així, trobem autorretrats, retrats de societat, de grup, a l'aire lliure, d'ambients i converses, retrats com a símbol, l'aportació de Toulouse-Lautrec i els que mostren el temperament i el caràcter o les emocions provocades per la crisi que va tenir lloc a finals de l'època.

La diversitat en l'enfocament, els autors i les tècniques donen un alt valor a aquesta exposió i la possibilitat de contemplar obres d'envergadura. Personalment, m'han captivat les de Giovanni Boldini, John Singer Sargent i Amélie Beaury-Saurel (el quadre d'aquest post és d'ella i es troba dins de la mostra). El que menys m'ha agradat és la part final, perquè no m'atreu gaire l'estil.

Es pot visitar fins el 9 d'octubre: Retrats de la Belle Èpoque.

‘TOT EL SOROLL DEL MÓN’, de VICENÇ LLORCA

Com a bon poeta, Vicenç Llorca fa servir la metàfora per explicar una història que és, en definitiva, la història de totes les ànimes. Així, presenciem un periple que ens porta dels inferns cap als cels, del dolor al plaer, de la mort a la vida, un recorregut que remet a les epopeies clàssiques des d’Homer fins a Dant.

Però, a més, Tot el soroll del món és un recorregut a través de la sensibilitat humana. L’estètica de la pintura i l’emoció de la literatura acompanyen les passes dels protagonistes fins aconseguir aïllar-los del brogit que els envolta, de l’efímer, del mundà. I quan l’oïda deixa d’escoltar aquesta remor global és quan els ulls es obren per contemplar l’infinit.

L’escenari on transcorren els fets és, també, un lloc paradisíac que pot transformar-se en un infern. Perquè tot és volgudament presentat en aquesta novel·la: els noms, els llocs, les cites...

Com deia al començament, una deliciosa metàfora sobre l’ànima i sobre l’art.

Trobareu més informació al bloc de l'autor: Quadern Blau.