1930
Va deixar enrera carrers sense asfaltar, camps de cereals, històries tèrboles i mirades esquives. Va deixar també la mort, arrecerada encara als llits que el mateix rebien que acomiadaven la vida. Va deixar els animals, les bèsties de càrrega i les de corral, va deixar la senzilla escola i les quadres, la síndries i el pa que duia a coure amb la germana. Va deixar moltes coses quan va sortir d’aquell poble, però es va endur el record.
Molts anys més tard, a la taula plegable de la cuina o enmig de qualsevol dinar familiar, el record tornava. De vegades, els néts el provocaven, asseguts a les butaques vermelles del menjador li demanaven que parlés d’aquells dies. Llavors, ella confegia una evocació precisa que els néts imaginaven enterbolida per la imaginació.
El dia que va deixar el seu poble va ser en un acte de rebel•lia contra el propi destí. Contra la tradició que havia lligat la seva família a les terres, als torns infatigables de sembrar i de collir, a la fortuna voluble que els feia dependre del temps o de la salut perquè no sempre Déu proveïa.
Si va ser Déu qui no va voler proveir de salut els seu pares, o si va ser la fortuna, no es podia saber. Però tots dos van ser enduts per la mateixa crida que va deixar en la casa una absència fonda, que encara es va fer més pregona en el seu cor. Anys i més anys resaria a diari pel repòs de les seves ànimes a un Déu en qui creia per costum. I quan ja no es recordava de resar, quan no podia recordar ni tan sols el nom dels seus fills, la paraula que va dir, en demanar-li el metge que digués el primer mot que se li acudís, va ser “mare”.
Al poble hi van quedar els germans i l’àvia. Aquesta darrera va ser, possiblement, la persona a qui més li va costar deixar i a qui més trobava a faltar. En parlava sovint, s’havia instal•lat a la seva memòria i sorgia cada cop que parlava als nens sobre la seva infantesa. Era qui condescendia amb les seves inquietuts de nena gelosa, qui posava la paciència que li mancava a la mare i era, sobretot, la bondat. Va haver de sobreviure a la mort de tots els fills, la majoria de petits, el darrer va ser el seu pare.
Llavors ella va marxar. Tenia quinze anys i, per tant, poca experiència en la vida, només el convenciment que aquells camps eixuts i inexhauribles no eren el lloc on ella hi volia estar. El sòl voraç que engoleix el temps dels pagesos no era el seu destí, perquè el seu destí corria paral•lel al mar. Però, ella això encara no ho sabia. Ni tant sols havia vist el mar.
Al principi no es va allunyar gaire d’aquell entorn secà i una mica agrest. Només va apropar-se a la ciutat. Als carrers empedrats i a les cases de veïns, a l’aqüeducte i als perfils urbans de la seva nova vida. Cosia i ajudava la mestressa de la casa on s’allotjava. També d’això en parlaria als néts.
Va ser l’any de la Segona República, quan García Lorca creava el grup de teatre universitari “La Barraca” i Dalí pintava rellotges tous. Els temps en què les dones van començar a votar, el de “la Generación del 27” i el del Surrealisme. Però ella vivia aquests fets com si no li pertanyessin, més propera a les cançons d’Imperio Argentina que taral•lejava fent feina i que cantava al nen de la casa.
Mentre la República s’acostava al temps de la traïdoria, ella s’acostava a Madrid. Un nou impuls la va empènyer malgrat els dies feliços, els consells de la dona i el riure del petit. La ciutat no tenia cap dels trets cosmopolites que s’esperen d’una capital. Arrossegava encara els defectes covats en patis de veïns i la mentalitat provinciana que novel•les de l’època ja havien reflectit. Però a ella li semblava un altre món, un espai fascinant de senyors ben vestits que res tenien a veure ni en maneres ni en aspecte a aquells camperols que havia deixat enrere. Ni boines, ni espardenyes, ni pells aspres de plecs fondos, ni trenes gruixudes, ni boques sense dents. Tot era flonjo i suau en aquell univers dels “señoritos “ des de la seva mirada que encara arrossegava l’emprempta del camp. (...)
